En l’article anterior parlava de l’acceptació de les dificultats que comporta la infància i el creixement. De com sense adonar-nos esperem que els nostres fills siguin feliços i exitosos permanentment i com aquesta expectativa complica l’experiència de la paternitat i la vida dels nens /adolescents.
En aquesta ocasió parlaré dels problemes i símptomes que presenten els nens i que van més enllà de la simple frustració per no tenir el fill perfecte o no ser els pares ideals.
Quan els fills o alumnes tenen veritables dificultats que no sabem com solucionar
La psicopatologia infantil i de l’adolescent és molt àmplia i inclou des conflictes transitoris i fàcils de resoldre fins patologies complexes i permanents.
En ambdós casos la intervenció psicològica ajuda a resoldre o disminuir els problemes.
Enfocaré el tema des de dues perspectives diferents, no per això oposades o excloents. Tots dos punts de vista impliquen formes d’enfocament amb resultats terapèutics diferents que poden complementar-se, segons sigui el cas o el moment del tractament amb un nen/adolescent.
Davant d’un trastorn de conducta , aïllament , problema de control d’esfínters, dificultats d’aprenentatge, por, gelosia, per esmentar només alguns dels símptomes que solem trobar en consulta.
Considero com a professional de la salut mental que és una responsabilitat ètica preguntar-nos que ens està dient aquest nen? Que enigma tanca la seva conducta? Ens vol dir alguna cosa que no sap expressar d’una altra manera?
En l’article anterior comentava que difícil que és adaptar-se al món . Utilitzar el llenguatge és una adquisició progressiva i d’una gran complexitat. Els nens i adolescents no sempre tenen tots els recursos expressius per transmetre clarament el que els passa. Bàsicament perquè moltes vegades ni tan sols ho saben, no hi ha paraules per aquell dolor o malestar que els envaeix.
A través dels seus comportaments, dibuixos jocs i problemes ens van explicant coses.
Per això si tenim davant un menor amb una determinada simptomatologia hem de donar lloc a una exploració del que li passa emocionalment. Com es conforma la seva família, com és el medi escolar en què està , que fets importants han afectat la seva vida o fins i tot la dels seus pares. Fets o circumstàncies que per al punt del vista de l’ adult van poder ser irrellevants, per al nen poden haver tingut un efecte molt potent. El sol fet de prestar atenció a aquesta possibilitat pot donar llum i modificar tot un panorama.
Fins i tot casos greus d’autisme per exemple, tenen una millora quan es posa la mirada en dinàmiques familiars que estan ocultes i que són un gran pes que recau en el nen.
Vol dir per això que iniciarem un llarguíssim procés d’investigació familiar? No. vol dir que donarem al símptoma, problema o conflicte la possibilitat de dir-nos alguna cosa, si té alguna cosa a dir. Pot ser sorprenent i produir un gran alleujament trobar algun detall que es va estar passant desapercebut i que estava produint dures conseqüències.
Des d’una altra perspectiva considero que, hi ha certes conductes i / estats que presenten nens i adolescents que no tenen unes causes afectives o familiars complexes, sinó que són el resultat de la interacció amb els adults.
Pares, educadors i nens solen construir al llarg del temps problemes, a causa de repetir formes de relació disfuncionals.
Vull dir que un nen que cada dia fa una enrabiada a l’hora del menjar perquè no vol menjar res del que se li dóna , pot estar manifestant per exemple profunds gelosia pel seu germà o bé que simplement la manera com els pares reaccionen davant d’aquesta conducta en lloc de solucionar el problema el incrementen, pel seu lloc amb la millor de les intencions.
Un adolescent que s’aïlla i deixa de banda els estudis no sempre té perquè tenir problemes greus, és possible que els constants sermons dels pares i el rol de cas perdut que se li estigui donant a l’escola, estiguin alimentant aquesta conducta.
Ningú, ni pares, ni professors, ni nens/adolescents són conscients d’aquest fet. Per tant continuen actuant igual, i fins i tot s’intensifiquen les estratègies que reforcen el conflicte.
És per això que parlo de dues perspectives diferents. Una que considero una obligació professional, que és indagar sobre les possibles causes del símptoma en la infància, per donar-li la seva oportunitat d’expressió. L’altra amb una perspectiva estratègica que proposa actuar de forma completament diferent a com s’ha actuat fins ara davant del problema de l’infant o adolescent per desbloquejar la situació.
En ambdós casos és fonamental la implicació de la família.
Quina és l’opció més adequada en cada cas? Com deia anteriorment ambdues formes de treball s’integren i es complementen. Hi ha casos i moments on preval una sobre l’altra.
La informació que ens aporten ambdues enriqueix el treball terapèutic ja que, a mesura que el procés avança els seus efectes ens van indicant si estem davant d’un tipus de cas o un altre.
