tristesa o depresió?

tristeza

La tristesa és un sentiment o emoció completament natural en els éssers humans.

La tristesa emergeix davant la pèrdua d’un ésser estimat, una decepció important, la impotència també pot causar tristesa i segons les persones moltes altres coses.
Es tracta d’un a estat transitori, no solament comú, sinó que tots en algun moment de la vida hem de viure. La tristesa acompanya el creixement i és indicador que som conscients de les pèrdues que inevitablement el pas del temps comporta.
Hi ha persones que la viuen profundament i intensament i altres de forma lleu i passatgera.
També hi ha persones que fugen de la tristesa, que són capaços de qualsevol cosa amb tal de no sentir-se tristos. Això pot ser un problema. La negació dels moments de dolor psicològic, angoixa i tristesa pot portar més problemes que beneficis.
El fet de n
egar una realitat dolorosa a la consciència, no vol dir que a nivell inconscient el fet o estat psicològic no quedi registrat i emergeixi amb més força en un altre moment.

Les addiccions i conductes compulsives, i fins i tot accidents o malalties reiterades poden tenir el seu origen en estats de tristesa reprimits.
L’experiència professional m’indica que és molt més saludable lliurar-se al dol, la tristesa i el dolor per un temps, això farà que es pugui en sortir més ràpid, amb més pau interior i fins i tot més fort.

Una altra cosa molt diferent són els estats malenconiosos
Una frase de Flaubert que em sembla molt valuosa és: «Compte amb la tristesa pot ser un vici». Fa referència a aquelles persones que troben en el dolor psíquic una intensitat i sentit dramàtic a les seves vides. Tota la seva existència està impregnada de certa sensació desesperada i desesperançada. Això és el que s´anomena malenconia i pot ser causada per un duel, sobretot en la infància, del qual no s’ha sabut sortir o que no ha rebut l’acompanyament i elaboració necessaris. La qual cosa fa que la persona es trobi com si acabés de succeir. Es produeix un aprenentatge, en què la realitat sempre ofereix signes negatius i dolorosos i la resposta és l’angoixa i la tristesa. En general s’alternen amb moments d’eufòria, el caràcter melanconiós prefereix la desesperació a  la falta d’intensitat afectiva, la qual cosa pot portar-los a prendre decisions o tenir conductes de risc.

Els estats depressius tenen alguna cosa d’aquests anteriors sentiments, però es caracteritzen per una tendència progressiva a la renúncia. El que a vegades he anomenat «paraqueismo». Per aquè anar a una festa, per a què fer esport, per a què, compartir amb éssers estimats, perquè arreglar-me per sortir, perquè treballar, per a què aixecar-me al matíi així van abandonant totes aquelles coses que els vinculen a la vida.

Molts estats depressius no són evidents ni espectaculars. Els que els pateixen aparentment fan una vida normal, però si se’ls escolta és com si no l’habitessin, com si fos la vida d’un altre. Això depèn dels casos, del caràcter de la persona i de la causa de la depressió. Quan la depressió s’origina en un fet puntual és més freqüent que la persona demani ajuda i mostri signes evidents del seu problema.
Quan la depressió és més generalitzada i s’arrela profundament en el caràcter de la persona pot passar més desapercebuda i no per això és menys greu.
Tant la tristesa, la malenconia com els estats depressius mereixen una atenció especial. En molts casos l’amor i la comprensió de la familia i amics no és suficient per superar aquests estats. Es requereix d’ajuda professional, que primer distingeixi de quin tipus de quadre es tracta, ja que cada un necessita un tractament diferent.
Com deia avans tot depèn del quan constant sigui l’estat en la persona, de com parla de si mateixa, que perspectiva té sobre el seu futur, que esdeveniments ha viscut recentment. Totes aquestes qüestions ajuden a valorar si hem de fer o no una consulta.

Per qué insistim en alló que no funciona?

burroUn antic conte Grec ens explica que un mul que travessava amb la seva càrrega la seva sender habitual, troba a la meitat del camí un pesat tronc que li impedia el pas. Després d’un instant de desconcert, decideix apartar el tronc, per la qual cosa comença a donar-li cops amb el cap, el tronc no es mou per res. Decideix llavors augmentar els seus intents prenent carrera i donant-li al tronc amb la major força possible, donant-li més i més cops de cap, aquests van ser cada vegada més forts i més violents. El tronc no es va moure i el ruc finalment va morir.

Tenim la tendència a repetir una i altra vegada les mateixes conductes i estratègies per resoldre un problema, encara que verifiquem constantment que no ens porta a la solució o al canvi esperat.
Insistir i intensificar una mateixa conducta ineficaç és tan habitual que moltes vegades ni som conscients d’això. Ni tan sols ens plantegem que hauríem, com el ruc, canviar el camí, saltar el tronc, asseure’ns i esperar, demanar ajuda o una altra alternativa.Entrem així en un veritable cercle viciós. Com més repetim una actitud o conducta fallida, pitjor ens sentim respecte al problema i el vivim amb més angoixa. Això succeeix perquè ens guiem per esquemes de sentit comú rígids. Apliquem el que creiem que és lògic i evident sense considerar que hi pugui haver moltíssimes més opcions.Si els científics haguessin tingut aquest punt de vista,  la ciència mai no hauria avançat. He d´aclarir que de cap manera es tracta de no perseverar, o de no entrenar. Per tenir èxit en una activitat cal ser constant i perfeccionar-se. En una professió, en un projecte, en una activitat física o intel·lectual, ser disciplinat implica insistir en un aprenentatge. No és el mateix que repetir una conducta que NO condueix a cap millora o progrés en el que volem aconseguir. Això és fàcil d’identificar. Segurament en la vida quotidiana hi ha petits o grans problemes que no aconseguim revertir, si repassem les nostres actituds i conductes al respecte solen ser les mateixes repetides i intensificades. Una solució ineficaç repetida i augmentada agreuja i complica allò que intenta resoldre.

«La ment és igual que un paracaigudes només funciona si s’obre» A. Einstein
 

Cal fer l’esforç mental i emocional per:

– Reconèixer Les estratègies i conductes que mantenim i intensifiquem sense obtenir bons resultats.
 
– Estar Disposat a resignar-les. Això és molt important, sovint sentim inclinació per les nostres conductes i actituds encara que ens portin conseqüències negatives– Hem de renunciar a seguir fent més del mateix. 
Obrir el nostre panorama d’acció. Estar disposats a provar coses noves i diferents i posar-les en pràctica. Aquests passos són aplicables a problemes de tipus relacional, com problemes amb nens(trastorn de conducta), conflictes de parella, situacions laborals i familiars, així com problemes personals com pors, ansietat, problemes amb el menjar, dificultats per progressar etc.
Una pista important a l’hora d’explorar les noves alternatives que podem provar és deixar d’oposar una força contrària al problema.
Per exemple, si un nen no menja, abandonar les insistències i amenaces i provar que passa si li disminuïm notablement els plats o li prohibim menjar. Sol succeir que l’oposició fèrria a una tendència no fa més que potenciar-la.


La clau està en  fer.
 

Actua diferent i pensaràs i sentiràs en forma diferent.La conducta és una via d’entrada al canvi més ràpida i efectiva. Encara que al principi algun canvi conductual no estigui acompanyat pel nostre sentir o pensar, si comprovem que ens és beneficiós, produirà una transformació en el pensament i l’emoció.
Si considerem l’àrea emocional, l’àrea del pensament i l’àrea conductual, com els tres aspectes que són a la base de l’experiència vital, és força evident que el món emocional és difícil de modificar, els sentiments i emocions arrelen molt profundament en nosaltres i formen part de la nostra identitat.Pretendre fer canviar a algú els ses sentiments  és una tasca complicada i canviar-nos-los  a nosaltres mateixos també. L’àrea del pensament és una mica més permeable al canvi, però només cal que ens diguem: no he de pensar en un gos negre, perquè no ens el puguem treure del cap. En tot cas podem amb molt d’esforç centrar-nos en pensaments que considerem més útils i beneficiosos. És per això que fer canvis conductuals respecte aquella situació que volem canviar és una excel·lent forma de començar.

Teràpia Breu Estratègica

La Teràpia Breu Estratègica és un enfocament particular sobre els problemes psicològics i conflictes humans. Aquest enfocament determina una tècnica de treball terapèutic radicalment diferent a les altres corrents en psicologia.

Si té el85e0dd50890f3d98e3f4d1247e5bb238 seu fonament i origen en reconegudes teories i investigacions psicològiques com la teràpia Sistèmica i l´Escola de Palo Alto Califormia . El resultat d’un profund coneixement d’aquests corrents sumat a un procés rigorós d’investigació a prop de com es genean els problemes i patologies humanes, és una tènica summament específica de psicoteràpia, que produeix canvis i solucions no només ràpides sinó que sòlides i duradores.

La Teràpia Breu Estratègica es centra en estudiar a fons com les persones creen i mantenen en el temps els seus problemes, el seu dolor, el seu malestar. En conèixer minuciosament aquests mecanismes, igual que amb un mecanisme de rellotgeria, el terapeuta estratègic sap com desactivar-los. Aquest efecte sol succeir d’una manera moltes vegades sorprenent, ja que es basa en una lògica completament diferent a la quotidiana per donar al taló d’Aquil·les del sofriment psíquic.

El primer que es fa davant d’una persona amb por, amb una fobia, un estat depressiu, amb un obstacle personal  / laboral que li resulta insalvable etc. És esbrinar que ha fet fins ara per intentar resoldre-ho. Probablement la persona tindrà la sensació d’haver fet moltes coses diferents, però segurament ha estat insistint en un o dos intents de solució que fracassen constantment.

Leer más

Por i pànic

03-Miedo

El pànic ens fa fugir sempre en la direcció equivocada.

Com més intentem negar o evadir més ens turmentarà. Què fer llavors? Respondre a les seves demandes irracionals? No, la por requeriments de tractament.

Actualment hi ha una gamma amplíssima de limitacions que pateixen les persones a causa de la por transformat en pànic: llocs oberts, llocs tancats, evitar malalties i contagis, perduda del seny, reaccions fisiològiques, ( desmais, vòmits, incontinència), animals, accidents a la carretera, viatjar en avió, parlar en públic, sense oblidar la por als angles rectes o als miralls, entre d’altres. Tots ells funcionen de forma similar i tenen per efecte l’anul·lació total o parcial del desenvolupament natural de la vida de qui els pateix, que condiciona el seu treball, activitats i relacions a defensar-se del pànic. Quan això arriba característiques constants i fixes respecte a l’objecte o situació que atemoreix es constitueix una fòbia en tota regla.

La por és un senyal potser les més poderosa i primitiva, és una emoció que en principi és funcional, és a dir que és útil i necessari per a la supervivència i protecció de l’ésser humà . Ens alerta d’allò que pot ser perillós i del que ens hem d’allunyar o evitar.

I aquí hi ha el punt complicat. ¿Quan un perill és real? Quan la por està justificada?

Les persones a diferència d’altres éssers vius, construïm al voltant de mecanismes necessaris i naturals, problemes, símptomes i patologies.

Leer más

Ampliar el nostre camí, deixar de patir.

camino divino «Tots els que estem avui aquí hem sentit en algun moment que el camí que transitem és una mica estret , que no podem caminar a gust i hi ha alguna cosa que ens oprimeix. Som aquí perquè volem expandir aquest sender, eixamplar el nostre horitzó i sentir-nos una mica més lliures » Francesc Codina ( obertura estage Gestalt 2005)

Aquestes paraules descriuen en forma clara i emotiva, el que m’ha portat fa més de quinze anys a introduir-me en el món de la Psicologia i la Psicoteràpia. Deixar de patir,  ampliar, expandir i superar els límits i patiments que em constrenyien i ajudar a altres a anar més enllà d’ells.

Una persona que pateix una Fobia , un Atac de pànic , un Trastorn Obsessiu, es troba restringida i limitada en les seves capacitats , el seu món de possibilitats s’empetiteix i es veu obligat a utilitzar gran part de la seva energia en mitigar i/o suportar aquest problema. Tota o bona part de la seva vida està afectada per aquests símptomes. Segurament lliure d’ells recuperaria o redescubriría aspectes de la seva personalitat, habilitats i gaudeixis que va ser abandonant.

Leer más