La tristesa és un sentiment o emoció completament natural en els éssers humans.
La tristesa emergeix davant la pèrdua d’un ésser estimat, una decepció important, la impotència també pot causar tristesa i segons les persones moltes altres coses.
Es tracta d’un a estat transitori, no solament comú, sinó que tots en algun moment de la vida hem de viure. La tristesa acompanya el creixement i és indicador que som conscients de les pèrdues que inevitablement el pas del temps comporta.
Hi ha persones que la viuen profundament i intensament i altres de forma lleu i passatgera.
També hi ha persones que fugen de la tristesa, que són capaços de qualsevol cosa amb tal de no sentir-se tristos. Això pot ser un problema. La negació dels moments de dolor psicològic, angoixa i tristesa pot portar més problemes que beneficis.
El fet de negar una realitat dolorosa a la consciència, no vol dir que a nivell inconscient el fet o estat psicològic no quedi registrat i emergeixi amb més força en un altre moment.
Les addiccions i conductes compulsives, i fins i tot accidents o malalties reiterades poden tenir el seu origen en estats de tristesa reprimits.
L’experiència professional m’indica que és molt més saludable lliurar-se al dol, la tristesa i el dolor per un temps, això farà que es pugui en sortir més ràpid, amb més pau interior i fins i tot més fort.
Una altra cosa molt diferent són els estats malenconiosos
Una frase de Flaubert que em sembla molt valuosa és: «Compte amb la tristesa pot ser un vici». Fa referència a aquelles persones que troben en el dolor psíquic una intensitat i sentit dramàtic a les seves vides. Tota la seva existència està impregnada de certa sensació desesperada i desesperançada. Això és el que s´anomena malenconia i pot ser causada per un duel, sobretot en la infància, del qual no s’ha sabut sortir o que no ha rebut l’acompanyament i elaboració necessaris. La qual cosa fa que la persona es trobi com si acabés de succeir. Es produeix un aprenentatge, en què la realitat sempre ofereix signes negatius i dolorosos i la resposta és l’angoixa i la tristesa. En general s’alternen amb moments d’eufòria, el caràcter melanconiós prefereix la desesperació a la falta d’intensitat afectiva, la qual cosa pot portar-los a prendre decisions o tenir conductes de risc.
Els estats depressius tenen alguna cosa d’aquests anteriors sentiments, però es caracteritzen per una tendència progressiva a la renúncia. El que a vegades he anomenat «paraqueismo». Per aquè anar a una festa, per a què fer esport, per a què, compartir amb éssers estimats, perquè arreglar-me per sortir, perquè treballar, per a què aixecar-me al matí, i així van abandonant totes aquelles coses que els vinculen a la vida.
Quan la depressió és més generalitzada i s’arrela profundament en el caràcter de la persona pot passar més desapercebuda i no per això és menys greu.
Tant la tristesa, la malenconia com els estats depressius mereixen una atenció especial. En molts casos l’amor i la comprensió de la familia i amics no és suficient per superar aquests estats. Es requereix d’ajuda professional, que primer distingeixi de quin tipus de quadre es tracta, ja que cada un necessita un tractament diferent.
