Quan l´amor fa mal. El conte del pop Nina

amigo dib

 Us puc explicar un conte?
Hi havia una vegada, en algun lloc a quilòmetres i quilòmetres sota la superfície de l’oceà, on vivia una jove pop s´ anomenava Nina. Nina passava la major part del seu temps tota sola fent creacions estranyes amb les roques i petxines. Ella estava molt feliç. Però llavors un dilluns el tauró va aparèixer.
«Quin és el teu nom?«, Va dir el tauró.
«Nina», va respondre ella.
«Vols ser la meva amiga?», Li va preguntar.
«OKAY. Què he de fer?», Va dir Nina.
«No gaire», va dir el tauró.
«Només m´has de deixar  menjar un dels teus braços«.
Nina mai havia tingut un amic abans, així que ella es preguntava si això és el que havia de fer per aconseguir un. Ella va mirar els seus vuit braços i va decidir que no seria tan dolent renunciar a un, pel que ella va donar un braç al seu meravellós nou amic. Cada dia d’aquesta setmana Nina i el tauró van jugar junts. Ells van explorar coves, van construir castells de sorra, i van nedar molt, molt ràpid. I totes les nits el tauró tenia gana i Nina li donava una altra de les seves potes per menjar. Un diumenge després de jugar tot el dia el tauró li va dir a Nina que estava molt afamat.
«No ho entenc«, va dir, «Ja t’he donat 6 dels meus braços i ara vols un més?».
El tauró la va mirar amb un somriure i va dir: «Jo no vull un. Aquesta vegada vull tots«.
«Però per què?», Va preguntar Nina. I el tauró va respondre: «Perquè això és el que fan els amics«.
Quan el tauró va acabar de menjar es va sentir molt trist i solitari. Trobava a faltar tenir algú per explorar coves, construir castells i nedar molt, molt ràpid. Va perdre molt en perdre a Nina, així que ell es va allunyar nedant a la recerca d’un altre amic.


Quan vaig escoltar aquest conte vaig pensar que res més es podia afegir, en ell  estava explicada de forma punyent tot el que succeeix en una relació on l´ «amor» és el més nefast que pot passar, però vaig aconseguir sortir de la perplexitat i fer el millor que es pot fer quan t´enfrontas a una  cosa escandalosa, posar-ho en paraules i seguir escrivint.


Aquest curt i perfecte relat està pres de la pel·lícula Les Vides De Grace (títol en castellà) Short Term 12 és el seu títol original. Aquesta brillant pel·lícula, la qual us recomano, es desenvolupa en un centre d’acollida per a adolescents. Llars trencats, maltractament i abús és el que envolta les seves vides. Una de les noies que hi viu, li explica aquesta història escrita per ella mateixa, al seva educadora, la qual cosa porta a aquesta a actuar per protegir-la.
L’expressió creativa, és un poderós recurs tant per elaborar i transformar el dolor, com per a enviar un missatge a l’altre, en aquest cas, una demanda d’ajuda.
El  conte explica a la perfecció el que caracteritza un vincle,  en el qual hi ha un que, per la seva estructura de la qual potser sigui més o menys responsable, es converteix en un depredador de l’altre, fins consumir-lo. Exemplifica qualsevol tipus de relació on un desitja ser estimat a qualsevol preu i un altre que se serveix d’aquesta necessitat, per fer amb el el pitjor, fins i tot encara que el mateix surti perdent. Possiblement la seva naturalesa sigui tan miserable que no sigui capaç de fer una altra cosa. Això ho trobem permanentment en relacions de parella, entre germans, entre pares i fills o qualsevol vincle on la implicació emocional és fort i hi hagi una asimetria, un té un poder sobre l’altre.
L’única diferència radical en aquestes relacions està en què un adult potser pugui ser feliç jugant sol amb petxines i roques, però un nen no elecció. Un nen accepta al tauró cegament perquè el necessita. Fins i tot un adult, que segurament per ferides en la seva infància, ha entrat en un vincle malalt amb l’altre, té la possibilitat de reaccionar i sortir d’aquesta trampa que el condueix a un abisme, un nen no.
El nen / adolescent està per la seva indefensió sotmès d’una forma molt més inerme a aquest altre que l´hauria de cuidar,  protegir i ensenyar-li a respectar-se, a posar límits a distingir entre el bon amor i l’abús. Estem davant tota la varietat de maltractament infantil, que pot ser des de lleu fins molt greu.
Tot el temps ingressen en centres menors que provenen de llars, on són objecte de la devoració, aquesta pot ser física, psíquica o emocional, en realitat no hi ha tanta diferència entre una i l´ altra, el maltractament físic deixa ferides emocionals i psicològiques, el maltractament psicològic produeix danys en el cos. Aquests nens al menys tenen una oportunitat, perquè al haver sortit de la profunditat del privat, de la cova fosca del secret, poden trobar-se amb algú que els doni un millor lloc i que potser li faci saber que l’altre pot ajudar a viure, pot brindar afecte sense demanar res a canvi i que els éssers humans no tots el essers humans ens els volem  menjar.                                                                                                                                                                                                                                                               Hi ha molts altres nens que no tenen aquesta opció, que mai surten a la superfície i que són completament fagocitats o que durant tota la infància i adolescència van alimentant a aquest tauró amb esquinçalls de la seva pròpia vida.


Aquest article està dedicat a tots els que tenim la responsabilitat i el privilegi d’escoltar i atendre aquells que són o han estat part del festí d’algun ésser insaciable , que segurament no sap, no pot, o no vol entendre l’amor com el que hauria ser, intentar oferir a l’altre el que necessita per créixer i desenvolupar-se, recalco ho d’intentar perquè l’amor mai és perfecte.
Els que han estat un pop en la profunditat del mar, tenen dues opcions al llarg de la vida: oferir les seves potes com a prova d’amor, és el que han après per tant conviden a sopar als taurons disposats a ser els seus parteners, o transformar-se en tauróns, solem fer als altres el que ens han fet, per això tots mereixen una mica de compassió.
Si tenim l’oportunitat de ser-hi, potser hi hagi més de dues opcions. Ajudar-los a cicatritzar les ferides, a construir una pròtesi, prestar-els  nostres braços, i sobretot per molt que ens provoquin mai ser taurons, això donarà sentit a la nostra tasca. Sense oblidar els nostres límits, és impossible tornar el temps enrere, ni restaurar completament el mal, ni substituir del tot per algú  millor a aquests vincles que encara precaris han estat importants i formen part de la seva història, pretendre això seria pecar de supèrbia, moltes vegades ens hem de limitar a acompanyar, estar i oferir un altre tipus de joc.

No hi ha un  únic conte, ni és definitiu, els contes tenen versions, finals diferents i es poden escriure molts.

Encara que en principi costi acceptar-ho, aquell ésser devorador pot tenir, a una justa distància, alguna cosa positiva que donar, potser unicament el  fet que algú se n´adoni que vol viure i que no està disposat a sucumbir, potser el fet de ajudar a distinguir  que els companys de jocs poden tenir coses bones i coses dolentes i que hem de triar. Cal tenir present que no és possible ajudar a algú a perdonar o a deixar en el passat alguna cosa si nosaltres mateixos no ho fem.
Estar atents a aquests contes, als dibuixos i missatges xifrats en somnis, d’aquells que només troben aquesta via per expressar-se o simplement ser-hi  sense jutjar és una missió digna que atorga dignitat.
També dirigeixo aquestes línies a tots aquells que s’han ofert o s’ofereixen a algú per existir i que encara que hagin perdut uns tentacles, puguin adonar-se que al món hi ha molts altres éssers i que no tots són iguals.  Han de parlar, escriure, pintar, fer el que sigui per sortir de la gola d’aquell o aquells que fan, tristament això que la seva perversa naturalesa els dicta.

Teràpia Breu Estratègica

La Teràpia Breu Estratègica és un enfocament particular sobre els problemes psicològics i conflictes humans. Aquest enfocament determina una tècnica de treball terapèutic radicalment diferent a les altres corrents en psicologia.

Si té el85e0dd50890f3d98e3f4d1247e5bb238 seu fonament i origen en reconegudes teories i investigacions psicològiques com la teràpia Sistèmica i l´Escola de Palo Alto Califormia . El resultat d’un profund coneixement d’aquests corrents sumat a un procés rigorós d’investigació a prop de com es genean els problemes i patologies humanes, és una tènica summament específica de psicoteràpia, que produeix canvis i solucions no només ràpides sinó que sòlides i duradores.

La Teràpia Breu Estratègica es centra en estudiar a fons com les persones creen i mantenen en el temps els seus problemes, el seu dolor, el seu malestar. En conèixer minuciosament aquests mecanismes, igual que amb un mecanisme de rellotgeria, el terapeuta estratègic sap com desactivar-los. Aquest efecte sol succeir d’una manera moltes vegades sorprenent, ja que es basa en una lògica completament diferent a la quotidiana per donar al taló d’Aquil·les del sofriment psíquic.

El primer que es fa davant d’una persona amb por, amb una fobia, un estat depressiu, amb un obstacle personal  / laboral que li resulta insalvable etc. És esbrinar que ha fet fins ara per intentar resoldre-ho. Probablement la persona tindrà la sensació d’haver fet moltes coses diferents, però segurament ha estat insistint en un o dos intents de solució que fracassen constantment.

Leer más

El risc , un gran salt

psicologia barcelona«El acròbata que es llança d’un trapezi a l’altre sap el moment precís en què deu deixar-se anar. Calibra el seu pes amb exquisida precisió i per un instant no té un altre suport que el seu propi impuls. Seguim la corba del seu gran salt mortal amb el cor en suspens i l’estimem perquè s’arrisca a afrontar aquest instant de total desemparament «Irving i Miriam Polster .Terapia guestáltica.

Aquesta paràgraf del llibre d’Irving i Miriam Polster, no només m’agrada moltíssim per la imatge potent que transmet, sinó perquè sintetitza amb increïble claredat la perspectiva, que al meu entendre, hem de tenir en la vida.
Potser en llegir molts posin l’accent en el salt, en prendre el risc, atrevir-se a allò que altres o un mateix no s’ha atrevit potser mai, però es deu també en un mateix acte de consciència, prestar atenció al saber necessari, al calibre precís de la situació. Vol dir això que en cada moment crucial de la nostra vida hem d’estar totalment preparats i en coneixement total dels resultats? Crec que no, l’acròbata pot fallar, pot caure, assumeix el risc en cada salt, però ho assumeix i sap per la seva experiència i perquè una veu al seu interior hi diu que ara és el moment.

Entenc que tota teràpia hauria de conduir a les persones a aquest instant previ, on sap on està parada, quin és el seu lloc i quins són els riscos que està disposat a assumir. Sobretot a tenir consciència que no sempre hi haurà un demà, que només afrontant les dificultats i les pors, travessant els seus fantasmes i assumint les seves responsabilitats estarà preparat per donar aquests petits grans salts que la vida ens posa al davant.
Que és un salt per a cadascú ?, això només ho sap cadascú. Per a algú, pot ser una gran decisió, un canvi radical, per a altres fer una trucada, superar una por, obrir la caixa de fotos, dir per fi NO. Fins i tot abstenir-se d’actuar, per a algú pot ser completament nou, que de lloc a canvis en la seva vida, és el cas de persones que solen fer tot pels altres o que no paren mai i es miren a si mateixos.
La grandesa dels actes no es mesura pel valor social o evident que puguin tenir sinó per la seva importància personal
Professionalment considero un gran salt per a les persones reconèixer que ensopeguen una i mil vegades amb la mateixa pedra, que no fan més que repetir un rumb de patiment i de canviar això depèn d’ells, aquí comença a gestar-se la preparació i l’autoconeixement.Quin és el nostre lloc en aquesta escena? L’observador emocionat? El trapezista expert? El trapezi que possibilita el salt? Tots són vàlids, perquè tots són al present. Podem decidir ser un suport per a un altre, si ho triem, no ens sentirem aixafats o utilizats, per el contrari serà emocionant ajudar a un l’altre a créixer, podem contemplar amb passió com algú canvia el seu destí o podem ser els que saltem, l’accent està en la implicació personal, en la decisió.Estar preparat implica el risc del fracàs o de la pèrdua, però hi ha alguna cosa que l’ésser humà insisteix a negar, que cada vegada que no fa alguna cosa per si mateix, que no afronta un problema, que o busca el que desitja, perd segur totes formes.
«Descendeix i comença a caminar no t’aturis, que la vida és amor i l’amor un art, que se sap o s’aprèn i es comparteix simplement. No neguis, no intervinguis no tanquis la teva espessor, no et treu enteresa la dolçor ni quedaràs més pobre quan has donat » Julia Prilutzky

 

 

 

Por i pànic

03-Miedo

El pànic ens fa fugir sempre en la direcció equivocada.

Com més intentem negar o evadir més ens turmentarà. Què fer llavors? Respondre a les seves demandes irracionals? No, la por requeriments de tractament.

Actualment hi ha una gamma amplíssima de limitacions que pateixen les persones a causa de la por transformat en pànic: llocs oberts, llocs tancats, evitar malalties i contagis, perduda del seny, reaccions fisiològiques, ( desmais, vòmits, incontinència), animals, accidents a la carretera, viatjar en avió, parlar en públic, sense oblidar la por als angles rectes o als miralls, entre d’altres. Tots ells funcionen de forma similar i tenen per efecte l’anul·lació total o parcial del desenvolupament natural de la vida de qui els pateix, que condiciona el seu treball, activitats i relacions a defensar-se del pànic. Quan això arriba característiques constants i fixes respecte a l’objecte o situació que atemoreix es constitueix una fòbia en tota regla.

La por és un senyal potser les més poderosa i primitiva, és una emoció que en principi és funcional, és a dir que és útil i necessari per a la supervivència i protecció de l’ésser humà . Ens alerta d’allò que pot ser perillós i del que ens hem d’allunyar o evitar.

I aquí hi ha el punt complicat. ¿Quan un perill és real? Quan la por està justificada?

Les persones a diferència d’altres éssers vius, construïm al voltant de mecanismes necessaris i naturals, problemes, símptomes i patologies.

Leer más

Ampliar el nostre camí, deixar de patir.

camino divino «Tots els que estem avui aquí hem sentit en algun moment que el camí que transitem és una mica estret , que no podem caminar a gust i hi ha alguna cosa que ens oprimeix. Som aquí perquè volem expandir aquest sender, eixamplar el nostre horitzó i sentir-nos una mica més lliures » Francesc Codina ( obertura estage Gestalt 2005)

Aquestes paraules descriuen en forma clara i emotiva, el que m’ha portat fa més de quinze anys a introduir-me en el món de la Psicologia i la Psicoteràpia. Deixar de patir,  ampliar, expandir i superar els límits i patiments que em constrenyien i ajudar a altres a anar més enllà d’ells.

Una persona que pateix una Fobia , un Atac de pànic , un Trastorn Obsessiu, es troba restringida i limitada en les seves capacitats , el seu món de possibilitats s’empetiteix i es veu obligat a utilitzar gran part de la seva energia en mitigar i/o suportar aquest problema. Tota o bona part de la seva vida està afectada per aquests símptomes. Segurament lliure d’ells recuperaria o redescubriría aspectes de la seva personalitat, habilitats i gaudeixis que va ser abandonant.

Leer más

La justa mesura

balanzas

Potser és fàcil per a alguns i molt difícil per a altres. Distribuir el temps , l’energia, la responsabilitat , l’amor entre les persones i les activitats que desenvolupem cada dia , en realitat és tot un desafiament

A vegades ens passen els dies en una cursa boja , en què desconnectem completament de les nostres veritables necessitats .

Preguntar que necessito avui, aquí i ara per a mi , pot semblar una bogeria .

Leer más